¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

Treball, treballadors i sindicalisme en l'administració pública a Catalunya
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : CCOO : Columna, 1998
ISBN 8483005964

En el discurs historiogràfic i també en el discurs sindical els treballadors públics han estat caracteritzats per la seva manca de dinamisme reivindicatiu i la baixa conflictivitat dels seus moviments laborals. Sovint això ha estat argumentat apel·lant a les dependències i submissions dels empleats públics respecte de les conjuntures polítiques que han travessat les Administracions públiques a cada moment des del passat segle XIX. Ara bé, la confirmació que les coses hagin anat de tal forma no contradiu la constatació que tant el discurs historiogràfic -acadèmic o extraacadèmic- com el mateix discurs sindical han mostrat febleses i insuficiències per aconseguir integrar aquest sector de treballadors dins el marc interpretatiu de la història del moviment obrer, amb les seves particularitats i els aspectes que hagin pogut compartir amb el conjunt assalariat. Es podria fins i tot pensar que aquesta situació hagi pogut ser el producte d'una certa obsessió per part d'alguns historiadors pel món de les "granotes blaves", del qual habitualment s'ha ressaltat -de vegades amb més motius que d'altres- el seu caràcter combatiu i d'avantguarda. El cert és que han existit diferències visuals, i més que visuals, entre la classe obrera industrial i el món dels administratius, dels treballadors de serveis i dels funcionaris, situats en l'univers dels "colls blancs". Aquesta ha estat una realitat que, des dels moviments sindicals, no es va saber o no es va voler abordar en el seu moment, i que els faria tenir una responsabilitat en la tardana voluntat d'organitzar i impulsar l'activitat sindical entre un sector de treballadors (cada vegada més ampli) que, a priori, es considerava poc dinàmic. El cert és que en les històries del moviment obrer, el sector dels empleats públics és una parcel·la desatesa, marginal entre els protagonistes institucionals o individuals dels esdeveniments històrics més rellevants del moviment sindical català en particular i espanyol en general. Això, avui, pot ser que es manifesti de forma més evident, quan en el darrer mig segle la contractació a l'Administració pública ha crescut de forma extraordinària esperonada pel desenvolupament de l'Estat del Benestar. A partir de l'impuls donat per la Fundació Cipriano García -Arxiu Històric de la CONC, en col·laboració amb la Federació Social d'Administració Pública de CCOO de Catalunya-, un grup d'historiadors i científics socials han contribuït a pal·liar aquest gran desconeixement. I, tal vegada, s'hagi pogut donat un estímul en cercar l'espai on puguin encaixar, amb veu pròpia, la història i les experiències viscudes per aquest segment del conjunt assalariat que constitueixen els treballadors de l'Administració pública.

La Imposible "paz social" el movimiento obrero y la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

Historia del presente. (Madrid. Núm 9 (2007) p. 7-26)

La dictadura franquista es va proposar crear un "nou ordre" radicalment incompatible amb les organitzacions obreres independents, amb la Conflictivitat social i amb qualsevol forma d'oposició política. La sagnant Repressió desencadenada des de l'inici de la insurrecció antirepublicana primer, i el formidable aparell coercitiu desplegat després, van permetre que el franquisme proclamés la desaparició a Espanya de la lluita de classes. Tot i això, l'objectiu màxim plantejat es va revelar inabastable; protestes i organitzacions obreres, tot i que limitades les primeres i dèbils les segones, van reaparèixer a mitjan dècada de 1940, quan la derrota dels feixismes va estimular les expectatives d'un possible final de la dictadura espanyola. Accions obreres col·lectives de protesta i de reivindicació reaparegueren de nou des de 1951, amb alguns episodis de notable impacte i, des d'inicis dels seixanta, la conflictivitat esperonada per un activisme articulat fonamentalment per Comissions Obreres va créixer i es va diversificar, tot trencant continuadament la "pau social" franquista. Els successius intents realitzats des de les institucions dictatorials tant per "canalitzar" el conflicte obrer dins l'ordenament legal com per revitalitzar l'OSE van acabar fracassant, fet que no deixava altre remei que la Repressió, cada cop més incapaç, del franquisme, en un intent infructuós d'assegurar l'ordre. La conflictivitat obrera dels anys 60 i 70 va provocar una profunda erosió al règim i va contribuir decisivament a configurar l'escenari que va fer possible la transició a la democràcia.

Huelga laboral y huelga política. España, 1939 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 4 (1991) p. 193-212)

L'article analitza la qüestió de la vaga general durant el franquisme, quan fou un instrument no utilitzat però sí plantejat al dedins del moviment obrer com a element que podia conduir al derrocament definitiu de la dictadura. En aquest sentit, el document realitza un recorregut per la visió i activitat de l'obrerisme al llarg del període franquista: des de la destrucció que significà 1939 fins al renaixement de les Vagues experimentat a partir de 1962 i exacerbat pel naixement de CCOO, passant per l'aposta aliadòfila durant els anys de la II Guerra Mundial i les agitacions laborals basques i catalanes de 1945-1947. L'autor centra en tot moment el text en l'assumpte de la vaga general i les repercussions que tingué posar-lo damunt la taula, tant en sentit positiu ?estimulà els moviments de masses antifranquistes? com negatiu ?dificultà i distorsionà els actes reivindicatius?, i manifesta la importància que adquirí entre l'opinió pública amb la descripció del desconcert i malcontentament que experimentà l'administració de Felipe González quan es convocà, el 14 de desembre de 1988, la primera vaga general de la democràcia.

Disidencia y subversión : la lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : Crítica, 2004
ISBN 8484325563

"Franco murió en la cama" o "el régimen no estaba entonces seriamente amenazado" són expressions habituals. El cert és que, per contra, la dictadura estava minada per l'oposició que, des dels anys seixanta, protagonitzaven obrers i estudiants, i per les actituds crítiques d'intel·lectuals i d'amplis sectors de l'església. La importància d'aquesta oposició fou silenciada pel règim i ha estat ignorada pels que després s'atribueixen el protagonisme de la transició. El que aquest llibre ens ofereix, a partir d'una documentació interna fins ara desconeguda, és la visió que el mateix règim tenia del problema i els seus esforços per fer-hi front. Hom coneix gràcies a aquest document les llistes negres d'escriptors, actors o eclesiàstics; les temptatives per neutralitzar la creixent Conflictivitat social i el dissentiment polític, les tensions internes de la dictadura; les propostes per subornar dissidents i molts altres aspectes, massa ignorats, que aporten noves llums a la història del franquisme i permeten entendre millor el seu esgotament final.

Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

Historia de la UGT : la reconstrucción del sindicalismo en democracia, 1976 - 1994
Vega, Rubén

Madrid : Siglo XXI, 2011 (Volumen VI de la història de la UGT)
ISBN 9788432313844

La UGT recobrà en la Transició el paper de central majoritària que havia desenvolupat en el passat. Per tal de reconquerir aquesta centralitat hagué d'afirmar-se davant de noves opcions sorgides en el moviment obrer antifranquista, especialment CC.OO. Les seves sòlides arrels històriques, els seus vincles internacionals, l'estreta relació amb el PSOE i la defensa d'una proposta sindical moderada li permeteren obrir-se pas amb èxit des de la seva dèbil situació de partida. L'accés del PSOE al govern generà, paradoxalment, una nova situació de conflicte, fins al punt de desembocar en el trencament del model històric de relacions entre partit i sindicat propi de la Socialdemocràcia. El traumàtic camí d'afirmació de l'autonomia sindical trobarà la seva fita fonamental en la vaga general del 14 de desembre de 1988. Acabat aquest recorregut, la UGT ha mantingut la seva condició de central majoritària i la seva definició socialista. Caracteritzar els canvis que això ha exigit i les bases en què tot plegat s'assenta constitueix un dels propòsits d'aquest volum#.

Comisiones Obreras de Asturias en la transición y la democracia
Vega, Rubén

Oviedo : Unión Regional de CC.OO. de Asturias, 1995
ISBN 9788492616916

El present treball s'ocupa preferentment de la trajectòria seguida per CCOO d'Astúries des de mitjan dècada dels setanta fins ben entrada la dels noranta. Els capítols inicials, referits a la dictadura franquista, tenen, per tant, un caràcter introductori, sense formar part del nucli de la investigació, i es recolzen fonamentalment en una sèrie d'entrevistes a militants. L'aparell crític, amb fonts documentals de l'organització, es completa amb la part referida a la transició en la qual l'autor recorre pels episodis experimentats per les CC.OO a Astúries, on havia estat la principal força d'oposició a la dictadura. Aviat la central va haver de fer front al dur procés de crisi (amb especial incidència a Astúries), quelcom que generà importants conflictes interns i, fins i tot, l'escissió d'alguns corrents més radicals.

Fuera de las catacumbas : la política del PCE y el movimiento obrero
Treglia, Emanuele

Madrid : Eneida, 2012.
ISBN 9788415458036

L'obra present analitza la història del PCE des de la fi de la Guerra Civil fins la seua legalització, el "Dissabte Sant roig" de 1977. L'estudi cobreix, per tant, els decisius anys de la dictadura i arriba fins als primers de la transició. L'activitat de les forces d'oposició, i en particular del PCE, el "partit de l'antifranquisme" per antonomàsia, anà erosionant les bases socials, econòmiques i polítiques del Règim, i a partir dels anys cinquanta obrí nous espais de llibertat que contribuïren de manera decisiva a l'evolució de les actituds de la població espanyola fins a fer-les incompatibles amb l'estat autoritari. El PCE i CCOO, aquestes des de la seua constitució en la dècada dels seixanta, representaren les dues vessants fonamentals -la política i la sindical- de la lluita contra la dictadura, autèntics subjectes de la ruptura, una lluita que va permetre al Partit Comunista sortir de les catacumbes i configurar-se com un actor clau de la transició a la democràcia a Espanya.

Trabajo y ciudadanía en la Europa contemporánea : el sindicalismo y la construcción de los derechos


Madrid : Fundación 1§ de Mayo, 2014 (Revista de Estudios)
ISBN 9788487527388

Al llarg de segle i mig, els principals avenços democràtics a Europa han vingut de la mà del moviment obrer en general i del sindicalisme en particular. Òbviament això ha estat així pel que fa als drets de ciutadania social, com és el cas de la universalització de l'educació o la sanitat. Però no només. En primer lloc, el combat pel reconeixement legal del sindicat i per la universalització del sufragi -inicialment masculí- va permetre que els treballadors accedissin a la condició de ciutadania política; és a dir, que poguessin participar de la presa de decisions relatives als assumptes públics i formessin part del sistema polític. Perquè cal recordar que, en origen, els règims liberals no van ser en absolut sistemes democràtics. De la mateixa manera, com posen de manifest els casos de Portugal, Espanya, Itàlia o França, en la lluita contra el feixisme i les dictadures, que no és sinó la lluita pels drets i llibertats ciutadanes, les organitzacions sindicals van ocupar un espai central. Lògicament això va molt més enllà dels drets del treball, de manera que l'acció sindical ha resultat fonamental en la construcció de la ciutadania que, al seu torn, és una categoria que fa referència a un àmbit més ampli que l'estrictament laboral. Per descomptat, quan diem que el sindicalisme ha jugat un paper essencial en la construcció de la ciutadania ens referim a un determinat tipus de sindicalisme. Un sindicalisme certament divers però que respon a una lògica de tipus general; és a dir, el sindicalisme de classe o confederal, davant els sindicats de categoria o corporatius, l'acció es constreny a l'interior de l'empresa. És en aquest sentit que des dels seus orígens les Comissions Obreres han apel·lat al sindicalisme sociopolític, en referència a una pràctica sindical de clara dimensió política. D'aquestes qüestions tracten les pàgines d'aquest llibre, que inclou amplis passatges de la història del sindicalisme europeu. Però no és exactament una història del sindicalisme, sinó més aviat com aquest ha construït Europa a través de la conquesta dels drets de ciutadania.

Sindicatos y unidad sindical en la Italia republicana
Torre Santos, Jorge

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 3 (2012) p. 35-60)

L'article s'ocupa de la unitat sindical a Itàlia des de les albors de la República fins a mitjan anys 1980, qüestió de particular importància en l'estudi de la història de les organitzacions sindicals que sovint ha estat tractada massa esquemàticament per la historiografia. Es proposa, per tant, un canvi de perspectiva, a partir de la col·locació dels Sindicats en el primer pla com a objecte d'estudi i la recerca de línies de continuïtat i de tendència en el llarg termini. Sobre aquestes premisses s'analitza una experiència complexa, en la qual la unitat ve creada i destruïda dues vegades, primer de manera orgànica, més tard en forma d'unitat d'acció.

El Movimiento de las comisiones obreras : el desafío obrero a la dictadura
Tébar Hurtado, Javier

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : Publicacions de la Universitat de València, 2012, p. 107-122
ISBN 9788437090146

Els orígens de la seva aparició en diferents indrets, la projecció del seu abast més enllà de l'àmbit local, així com el caràcter flexible de la forma de protesta impulsada pel moviment de les Comissions Obreres, constituïren una novetat en el desafiament polític al règim franquista. Que això fos així depengué tant del tipus de reivindicacions que defensaren, a partir de la combinació de peticions laborals concretes i explícites demandes polítiques, com de les pròpies característiques del repertori de l'acció col·lectiva que adoptarien ben aviat, actuant tant en l'àmbit legal com en el terreny de la il·legalitat franquista. La persecució de les activitats identificades com un moviment social com el de les Comissions, sorgides i consolidades des de principis dels anys seixanta en diferents regions espanyoles, va acabar constituint per a les autoritats de la Dictadura un dels seus principals objectius per mantenir allò que conceptuaven com a "ordre públic". No en va, al llarg d'aquella etapa del seu recorregut històric, les Comissions Obreres van tenir un destacat protagonisme en l'ampliació i l'enfortiment de la resistència opositora a què va haver d'enfrontar-se la Dictadura durant els últims lustres de la seva existència.

Huelgas en el franquismo causas laborales - consecuencias políticas
Soto Carmona, Álvaro

Historia Social. (Alzira ; València. 30 (1998) p. 39-61)

Les línies interpretatives de l'estudi són les següents: 1) No és possible analitzar el fenomen de les vagues a Espanya durant la dictadura franquista sense tenir en compte la naturalesa política del règim. 2) La tasca de l'oposició política es troba íntimament lligada a l'activitat de Vagues. 3) Les transformacions estructurals que es produeixen durant el període no expliquen per si mateixes el conflicte social, i encara menys les Vagues. 4) El canvi en la composició dels actors socials, així com llur presència en el medi és un factor decisiu per a explicar l'increment del nombre de vagues. 5) Malgrat la Repressió i la manca de preparació de les organitzacions obreres per a la derrota posterior a la Guerra Civil, mai no faltaren nuclis resistents (memòria), tot i que en els primers anys foren molt febles. 6) La formació de la "nova classe obrera", paral·lelament a l'entrada de noves generacions d'obrers sense experiència organitzativa, permeteren canvis que afavoriren l'increment de la protesta. 7) L'ús de mitjans legals, combinats amb pràctiques il·legals, reforçaren les organitzacions, incrementaren la participació i dificultaren la repressió. 8) El moviment obrer adoptà fórmules democràtiques, fet que implicà una ruptura amb el passat. 9) S'assisteix a la formació d'una nova cultura obrera més propera als ciutadans. 10) Per bé que les demandes pròpiament laborals foren quantitativament les més importants, aquestes apareixen lligades a demandes democràtiques, adquirint així una natura política de la qual n'eren conscients les autoritats i els mateixos impulsors de tals vagues.

Crisis económica y transición política
Serrano Sanz, José María

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994) p. 135-164)

L'article exposa la conjunció a Espanya d'aquestes dues realitats durant la dècada de 1970, com a conseqüència de la crisi mundial del petroli i la seva particular afectació a l'economia espanyola, i a la debilitat del sistema franquista, en aquell moment ja desbordat per la pressió popular i la mala salut del dictador. Igualment, el document detalla també la relativa estabilització econòmica que emprèn el govern de Suárez després de la victòria electoral de 1977 i el recrudiment de la crisi a partir de 1979, amb la seva traducció política en el clima d'erosió que s'apoderà de la UCD a partir d'aquell moment. Finalment, l'autor estudia la victòria electoral socialista de 1982 i l'estabilització de la situació que conduí, quatre anys més tard, a la integració d'Espanya al dedins de la CEE. Metodològicament, tot plegat es manifesta a través de dos apartats cronològics (1973-1977 i 1977-1985) i un balanç comparatiu final.

One Hundred Years of Socialism : The West European Left in the Twentieth Century
Sassoon, Donald

London ; New York : Tauris, 2014
ISBN 9781780767611

En aquesta obra, Sassoon traça el recorregut dels partits d'esquerra a Europa Occidental a través de 14 països, des de la fundació de la II Internacional el 1889 fins a la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Cal especificar, però, que el seu objecte preferent són els partits socialdemòcrates, tot i que també presta atenció als partits comunistes més forts, com ara el francès i l'italià. L'obra està dividida en tres blocs i vint-i-quatre capítols. Al primer, format per quatre capítols, s'hi analitza el socialisme previ a 1914, el del període comprès entre 1914-1940 i els casos concrets que van des de l'SPD i el Labour fins als austro-marxistes i els comunistes italians. El darrer capítol d'aquest bloc se centra en el context de la Segona Guerra Mundial, la resistència i la postguerra. Un segon bloc, d'onze capítols, aborda la consolidació. El primer capítol tracta els socialistes després de 1945. Un segon, en canvi, analitza la construcció d'un "capitalisme social" entre 1945 i 1950. El tercer se centra en les polítiques exteriors. El tres capítols següents analitzen l'esquerra en el context de l'època daurada del capitalisme, entre la neutralitat i l'atlantisme i els fonaments d'allò que l'autor anomena un "nou revisionisme". Els dos següents se centren en la conjuntura dels seixanta, marcat pel "retorn de l'esquerra" i l'establiment d'un consens en matèria internacional. Els tres capítols finals abasten la nova conjuntura oberta des del 1973 fins la caiguda del mur de Berlín. S'hi analitza la crisi de l'esquerra; la Socialdemocràcia en Àustria, Suècia, els Països Baixos i Bèlgica; l'SPD i el Labour en el govern; l'experiència del PSF; la crisi del comunisme italià i la fi dels règims dictatorials a Portugal, Grècia i Espanya. Finalment, els tres darrers capítols analitzen la relació amb el moviment obrer, de dones i ecologistes, i, tot seguit la nova conjuntura dels vuitanta, en un context d'hegemonia neoliberal i de crisi generalitzada d'una esquerra que aprofundeix en el seu "revisionisme" i les perspectives de la qual apareixen incertes.

El Resurgir del movimiento obrero
Sartorius, Nicolás

Barcelona : Laia, 1976.
ISBN 8472229513

En aquest llibre l'autor analitza el dur i difícil procés de "ressorgiment" del moviment obrer sota el franquisme. Ressorgiment que d'alguna manera eclosionà ja a la dècada dels setanta, com es féu palès per la conflictivitat social i laboral elevada. De la mà d'un dels protagonistes d'aquest procés, el llibre analitza la rearticulació del moviment obrer sota el franquisme, els principis d'aquest "nou" moviment obrer, la seua relació amb els grups polítics, la posició respecte del Mercat Comú europeu, la relació amb el desenvolupament econòmic, algunes reflexions a l'entorn dels convenis col·lectius i, finalment, realitza també una aproximació a les experiències dels consells de delegats i del moviment obrer a Itàlia, elements en els quals d'alguna manera, pretén emmirallar-se.

El Moviment obrer durant la transició democràtica al País Valencià
Santacreu Soler, Josep Maria

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 295-314
ISBN 9788437086804

Aquest capítol de llibre exposa i defensa tres tesis sobre el moviment obrer al País Valencià durant la transició. La primera, que el sindicalisme no va tenir exclusivament una línia d'acció centrada en les reivindicacions obreres durant la transició democràtica al País Valencià, sinó que també va assumir responsabilitats polítiques i socials. La segona, que les responsabilitats polítiques, laborals i socials assumides pels sindicats, la repressió que van patir els dirigents i militants dels Sindicats i la dinàmica negociadora oberta per la legalitat del règim van facilitar que s'hi desenvolupessin polítics destacats de l'esquerra, sobretot advocats laboralistes. Molts d'ells van aconseguir ser dirigents de partits polítics d'esquerres i diputats. I la tercera, que els Sindicats d'esquerra no van plantejar un projecte d'organització social alternativa al capitalisme liberal durant la transició com ho havien fet els sindicats d'abans de l'arribada de la dictadura de Franco el 1939 al País Valencià.

L'Últim esclat : Esquerra revolucionària, moviment obrer i canvi polític a Catalunya (1975 - 1979)
Sans Molas, Joel

Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2012

El present treball analitza les organitzacions de l'esquerra revolucionària en el context de la transició a Catalunya, entre la mort del dictador el 1975 i les primeres eleccions municipals de 1979. Emmarcat com un fenomen europeu, l'autor tracta la gènesi, consolidació i relació amb el moviment obrer d'organitzacions com ara el PCE(i) (més endavant PTE), l'MCE, la LCR o la OICE. En un segon apartat, analitza la praxi d'aquestes organitzacions en la conjuntura política d'ofensiva per part de l'oposició antifranquista que tingué lloc entre finals de 1975 i 1976, abastant així el seu paper en esdeveniments cabdals com ara la vaga del Baix Llobregat o la de Sabadell. Seguidament, també inscriu l'acció d'aquests grups en la nova conjuntura oberta el 1977, en què els sectors reformistes del règim semblen prendre la iniciativa en el procés de canvi polític. Finalment, analitza la posició d'aquesta constel·lació d'opcions polítiques enfront del nou marc democràtic i l'era dels pactes socials, que comportà la seva crisi.

L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

La Memoria incómoda : los abogados de Atocha
Ruiz-Huerta Carbonell, Alejandro

Burgos : Dossoles, 2002
ISBN 8487528392

El present llibre és un testimoni personal d'un dels advocats que va sobreviure a aquella matança atribuïda a l'extrema dreta i que va tenir lloc a Madrid el gener de 1977, en un despatx d'advocats propers a les Comissions Obreres. Cinc persones -quatre advocades i una administrativa- van resultar mortes i unes altres quatre ferides de gravetat. El llibre, escrit amb la pulsió de l'instant i la serenor del record, conta aquells fets i d'altres -com ara la gènesi d'aquest grup de laboralistes- conseqüència d'aquells temps de canvi polític. Constitueix, en definitiva, un interessant testimoni del procés de transició així com de les seues ombres, alhora que realitza un homenatge a les persones assassinades.